La pujada del 66% de les taxes universitàries, aprovada pel Govern espanyol dins del paquet de mesures per estalviar 3.000 milions d’euros en educació, ha trobat detractors i partidaris. Els primers, que han anunciat mobilitzacions per aquesta mateixa setmana, qualifiquen l’increment de desmesurat i inassumible. Els segons, en canvi, consideren lògic que els estudiants, especialment els repetidors, participin més àmpliament en el cost de la seva formació.

Però, ¿és just que els alumnes hagin d’assumir fins a un 25% del cost, quan ara només sufraguen el 15%? ¿És raonable aplicar aquest augment en plena crisi econòmica? Vista la quantia de l’increment, ¿no haurien d’augmentar també les beques? ¿Acabarà passant factura a Espanya aquesta mesura, que limitarà l’accés a la universitat de molts joves? ¿Suposa un estalvi la supressió de graus i màsters amb pocs alumnes matriculats, com també preveu el Govern?

Per abordar aquest tema, Entre tots, l’espai de debats d’EL PERIÓDICO que analitza temes d’actualitat amb la participació dels lectors i experts en la matèria, obre un nou debat sobre la incidència i les conseqüències de l’imminent augment de les taxes universitàries

Reformes com la gradual substitució dels directors d’escoles i instituts per directius professionals pretenen millorar el funcionament dels centres educatius, però per aconseguir aquest objectiu cal que se’ls doti de més competències per assegurar la qualitat del professorat, com els mateixos candidats al lloc reclamen.

Poder triar almenys a una part de la plantilla, disposar d’instruments efectius per prescindir dels que s’han instal·lat a la incompetència, tenir un control sobre la formació que se segueix i intervenir de forma decisòria en l’avaluació del professorat que forma part del centre, perquè tot això tingui conseqüències, són algunes de les reivindicacions que es formulen.

Per abordar aquest tema, Entre tots, l’espai del web d’EL PERIÓDICO per analitzar temes d’actualitat amb la participació dels lectors i experts en la matèria, obre un nou debat sobre com assegurar la qualitat del professorat i els efectes de la professionalització de la direcció dels centres escolars.

El Govern de Mariano Rajoy va aprovar divendres passat, 10 de febrer, la reforma laboral, una nova llei que marca les pautes del mercat de treball per als propers anys. A causa de la falta d’acord entre sindicats i patronal, l’Executiu va decidir redactar i aprovar una norma que redueix la indemnització per acomiadament improcedent (33 dies per any amb un màxim de 24 mensualitats); facilita a les companyies que es despengin dels convenis (abaixant sous, modificant jornades unilateralment) si registren dos trimestres de pèrdues consecutives; introdueix incentius a pimes i autònoms perquè contractin joves i aturats de llarga durada, i estableix un límit de 24 mesos per encadenar contractes temporals, entre altres qüestions. ¿Aquesta reforma laboral servirà per crear ocupació o, per contra, destruirà encara més llocs de treball?

La mort del jove de 21 anys Idrissa Diallo, el 6 de gener passat al centre d’internament d’estrangers de la Zona Franca, el CIE de Barcelona, és l’últim episodi d’una llista negra i poc coneguda de successos en instal·lacions que a la pràctica són presons per a sense papers, tot i que els que hi estan internats no ho són per un delicte, sinó per una falta administrativa, la d’estar en situació irregular a Espanya. El principal problema sobre el que passa als CIE és, precisament, descobrir què passa. Fins ara, l’opacitat és la norma. I això abona la falta de regulació, l’absència d’un reglament, que deixa en mans dels directors el funcionament. Els policies que treballen als CIE tampoc estan en una situació idíl·lica: el Sindicat Unificat de la Policia denuncia que la seva tasca correspon en realitat a funcionaris de presons. L’objectiu de nombroses entitats i d’alguns partits és tancar els centres o, com a mínim, millorar-ne les condicions perquè deixin de ser uns llimbs legals que, en contra de tota lògica, ofereixen menys drets als interns que una presó als presos. A més, es dóna per contrastat que als CIE hi conviuen persones amb un passat delictiu amb innocents. ¿Fins a quin punt és necessària una reforma d’aquest sistema? ¿Quines són les alternatives?

El PSC celebra entre aquest divendres i diumenge el seu 12è congrés. Un conclave que arriba en un moment de disjuntiva històrica per al partit després d’haver patit en l’últim any el seu pitjor cicle electoral, amb severes derrotes en els comicis al Parlament del 2010, les municipals del 22 de maig del 2011 i les generals del novembre passat. Els socialistes catalans afronten el congrés amb un missatge de “renovació” i “canvi” en el discurs, els lideratges i l’organització interna, que tindrà com a principal referent l’elecció d’un primer secretari. ¿Què ha de canviar, realment, en el PSC perquè recuperi la seva condició de força central en la política catalana i torni a connectar amb la societat?

Aquest debat es va iniciar divendres, 2 de desembre i es va tancar dimecres, 14 de desembre.

¿N’hi ha prou de retallar despeses i compensacions als funcionaris o s’ha de reformar en profunditat l’Administració?

La crisi econòmica és una oportunitat per posar ordre al laberint de les administracions. La Generalitat està plantejant unes dures retallades que afecten no només el sou, amb rebaixes en les pagues extres i els plusos per productivitat, sinó també les compensacions i millores aconseguides els últims anys i que alguns dirigents qualifiquen de “privilegis”. ¿Considereu que sobren empleats públics?

La crisi, que ha posat al descobert les profundes debilitats de l’economia espanyola emmascarades durant el miratge de la bombolla immobiliària, ha debilitat el pes i la influència política d’Espanya a la UE. Obligada per la pressió dels mercats a adoptar un pla d’ajustos el maig del 2010, amb el deute públic assetjat pels especuladors i amb una taxa d’atur superior al 20%, Espanya s’ha convertit en un dels països tocats o malalts de la zona euro, encara que hagi evitat la intervenció.

Aquesta fragilitat econòmica s’ha començat a traduir en debilitat política a nivell europeu. Espanya, per exemple, s’ha quedat fora de la cúpula directora de la nova Autoritat Bancària Europea (EBA), i això s’ha traduït en proves de resistència i plans de recapitalització elaborats a mida de la banca britànica, alemanya i francesa, que han penalitzat cada vegada les entitats espanyoles. Espanya tampoc té cap pes ni influència en la cúpula del nou servei diplomàtic de la UE que dirigeix la britànica Catherine Ashton.

¿El nou Govern que surti de les urnes del pròxim 20 de novembre té algun marge de maniobra o ja té fixades per endavant per la UE les seves tasques prioritàries: nous ajustos per retallar el dèficit públic al ritme previst i reformes econòmiques i laborals per corregir els desequilibris econòmics? ¿Es convertirà Espanya en un país tutelat oficiosament per la UE, encara que no estigui intervingut? ¿Espanya pot recuperar influència política en la UE mentre continuï assetjada pels especuladors en els mercats? ¿Tindrà influència el nou Govern en la nova minireforma del tractat que es prepara o haurà de sotmetre’s al diktat alemany?

La campanya de les primeres eleccions legislatives després de la sentència sobre l’Estatut dictada pel Tribunal Constitucional ha incorporat nous elements al debat sempre present de l’encaix de Catalunya a Espanya. Des del sobiranisme, que considera superada la fase estatutària, fins a totes les variables federalitzants, incloent-hi el disseny que l’Estatut conté de les relacions Catalunya-Espanya, cada partit ha marcat un territori propi. La desafecció, el pacte fiscal, l’efectivitat del sistema de finançament en vigor, els límits de la solidaritat interterritorial, el complex món de les identitats culturals, configuren un marc de referència dins del qual tenen cabuda tota mena de propostes.

EL PERIÓDICO posa a disposició d’especialistes, partits i subscriptors la possibilitat de participar en un debat sobre un assumpte capital per al futur de Catalunya. ¿És el nou Estatut i el seu desenvolupament una estació d’arribada? ¿Està esgotada l’articulació de l’Estat derivada de la Constitució del 1978? ¿Fins a quin punt una articulació confortable de Catalunya amb la resta d’Espanya és independent de les polítiques d’austeritat, reducció del dèficit i disciplina fiscal que exigeix la Unió Europea?

El 77% dels continguts culturals que circulen per internet a Espanya (música, cine, llibres i videojocs) vulneren els drets d’autor, segons l’últim estudi de la Coalició de Creadors. ¿És possible elaborar una llei que aturi la pirateria i promogui el consum de cultura legal a internet? El Govern del PSOE ho ha intentat. Recordem que va costar una monumental topada amb el llavors president de l’Acadèmia de Cine, Álex de la Iglesia, que el mes de gener passat va dimitir, l’endemà que la ministra, Ángeles González-Sinde, ressuscités al Senat la llei antidescàrregues després d’un acord d’última hora amb PP i CiU. La llei –que no castiga l’usuari però sí que permet el tancament judicial de pàgines que vulneren els drets d’autor– està aprovada. Però no es pot aplicar sense un reglament que la desenvolupi. L’Executiu, per activa i per passiva, va anunciar que el text es ratificaria, però arribem al 20-N i segueix sense estar enllestit. ¿Què farà el Govern que surti elegit de les urnes? ¿Què hauria de fer? Respecte als usuaris, ¿com se’ls pot conscienciar que la cultura es paga? Respecte als productors, ¿hi ha prou oferta legal a la xarxa?